Katia Aresti, desenvolupadora de software

Entrevista a Katia Aresti, enginyera de software i membre de l’associació de dones tecnòlogues Duchess France

Katia Aresti: <<Quan vaig deixar de ser junior vaig començar a sentir-me una mica estranya. Cada vegada hi havia menys dones tècniques al meu voltant i pràcticament no tenia referents femenins. Duchess em va aportar molts models a seguir per no sentir-me sola >>

Jamgo: Dona TIC de professió o per vocació?
Katia Aresti: Per vocació. Vaig aprendre a programar a l’escola amb 17 anys una mica de pascal i em va encantar.

JMG: Com vas viure els estudis en relació a la minoria de gènere?
KA: La veritat que molt bé. No érem un grup tan minoritari (30% -70%), i no hi havia molts clixés associats a homes-dones. No ho vaig sentir així, la veritat. De fet una de les més treballadores i llestes de classe era una noia rossa alta d’ulls blaus bastant maca que sempre anava preparadíssima (l’anti-clixé del geek). És més, la nostra professora de primer de programació era una dona, a segon vam tenir un home, i a tercer vam tornar a tenir una dona. Ni em plantejava que hi hagués alguna cosa amb la programació entre homes i dones.

JMG: Quines dones tens com a referents TIC?
KA: Sheryl Sandberg (encara que sigui business més que tecnologia) m’ha inspirat moltíssim des que vaig llegir Lean In. Pel que fa a dones tècniques: Heather Miller, Jessie Frazelle, Mathilde Lemée o Audrey Neveu formen part dels meus referents, encara que n’hi ha moltes més.

JMG: Com vas arribar a formar part de Duchess France?
KA: L’associació la van crear 4 dones al març del 2010. Quan em vaig assabentar que existia, de seguida em vaig unir a elles. La veritat és que, si a la universitat no em sentia una cosa rara, més tard a França i sobretot quan vaig deixar de ser junior vaig començar a sentir-me una mica estranya. Cada vegada hi havia menys dones tècniques al meu voltant i pràcticament no tenia referents femenins. Duchess em va aportar molts models a seguir per no sentir-me sola i em va permetre participar en conferències, entre moltes coses més.

JMG: Quin és l’objectiu del col·lectiu?
KA: L’objectiu principal és donar visibilitat a les dones tècniques, animar-les a participar en xerrades, en conferències i tallers, a fer un pas endavant, a no tenir por de compartir i d’estar presents com a persona tècnica vàlida (les dones pateixen més la síndrome de l’impostor). Alhora, el fet de normalitzar i visibilitzar dones, intentem que aquestes siguin models a seguir per a les generacions futures i que més dones triïn això perquè hi ha feina, és de futur, fem programari per a tots i totes, no és per res masculí com a treball (això és només un clixé!). Promoure més dones i fer que les que estan se sentin bé i amb força per seguir, bàsicament.

JMG: Coneixes i/o tens relació amb altres col·lectius de l’estil?
KA: Una mica. Amb les Girls in Tech de Paris hem fet coses, també amb Social Builder i els Jeunes Femmes du NUMERIQUE. Tot això a França.

JMG: Què creus que s’hauria de fer per aconseguir donar poder a les dones en el món de les TIC?
KA: No hi ha resposta simple. És cert que no he conegut entorns tan hostils com alguns viscuts per dones als EUA. Però sí que és cert que el fet que hi hagi poques dones en conferències o com a ponents, motiva menys per posar-te davant i compartir. Per tant, fer aquest esforç per buscar ponents femenines de qualitat, que n’hi ha moltes, sense posar una quota numèrica, sinó simplement buscant-ho expressament i facilitant que vinguin com a ponents i com a participants.
D’altra banda, trencar aquesta imatge del geek/nerd. Això potser es pugui millorar ensenyat als nens i nenes des de petits que això és per a tothom. Ah, i deixar de sexualitzar tant les joguines, disfresses, llibres etc.

JMG: Creus que s’està avançant pel bon camí?
KA: Crec que sí. Justament avui el CEO de Docker explicava a Twitter com el nombre de dones de la comunitat Docker ha passat d’un 7% a un 20% en només dos anys.


L’altre dia, la tecnòloga Jessie Frazzelle explicava a Twitter com tenia la sensació que els homes sempre tenien la tendència d’explicar-li les coses en aquest fil de Twitter.


El tweet de Jessie no és que sigui positiu, el positiu és poder dir-ho. I que la gent digui: <<doncs sí, què pesats col·lega>>. I que ens adonem de tot això, poc a poc, cada vegada més.
Alhora les escoles estan integrant cada vegada més programació en les seves matèries des del col·legi i iniciatives del tipus Devoxx For Kids etc estan allà per motivar nens i nenes.